La Montse, és una noia d’uns 30 anys d’edat, tot i tenir les cotums típiques d’una dona d’uns 60 o 70 anys (idees fixes, en el sentit de la contradicció de noves alternatives o propostes, metodologies molt incorporades en el seu funcionament), que durant tota la seva vida havia viscut al costat dels seus pares, però fa 5 anys amb la mort de la seva mare, el pare va començar a despreocupar-se’n, i actualment viu amb una altra dona que ha conegut recentment. Ella, és una persona amb una discapacitat intel.lectual força lleu, però té certes dificultats. És molt reservada i sent moltes coses que mai t’explica, ja que prefereix retindre-les per ella. Aquest dia, segurament també arrel de la regla (que feia quatre mesos que no li venia), estava molt desanimada, tot ho veia obscur: La feina no li agradava, no parava de comentar defectes de dir lo horrible que es veia….
La idea que el seu pare no sigui a casa, la fa sentir sola i a la vegada és un fet que l’angoixa cada dia, però ella mai t’hi voldrà posar en evidència, ja que vol demostrar que ella és capaç i valenta. Va ser aquest dia que l’educadora va prendre una consciència real de la situació a la que es trobava la Montse.
També remarcar la naturalitat que flueix entre la parella i la manera com t’expliquen aquest xoc que per ells ha representat, al passar d’un centre en el que hi vius com a resident a un pis on tu mateix t’organitzes i t’administres la teva pròpia vida. El més sobtant, és la sencillesa, com et dònen a entendre el seu progrès, com amb el temps es van abstinguen de preocupacions i la lluita interior per la recerca d’una pau estabilitzada en les seves persones.
